viernes, 27 de marzo de 2015

RESSENYES












Títol original: Short Term 12


Any: 2013


Durada: 96 min.


País: EE.UU.


Director: Destin Cretton


Guió: Destin Cretton


Música: Joel P. West

Álbum de la banda sonora: https://itunes.apple.com/us/album/short-term-12/id667794390

Fotografia: Brett Pawlak


Repartiment: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon


Productora: Cinedigm / Animal Kingdom / Traction Mitjana


Gènere Drama | Drama social. Adolescència. Cinema independent USA


Web oficial: http://shortterm12.com/


Tràiler oficial: https://www.youtube.com/watch?v=2g0Z7oWMjfo





Sinopsi:

Grace (Brie Larson) és una jove de vint anys que treballa com a supervisora en Short Term 12, un centre d'acollida per adolescents en situació de vulnerabilitat. Li encanta la seva feina i ho dóna tot per a la cura dels nois. Però, a la vegada, pesa sobre ella un passat conflictiu que la plena d'angoixa. Arran de l'ingrés al centre d'una noia intel·ligent i inquieta, s'adona que no pot seguir eludint els problemes que arrossega des de la infància. (FILMAFFINITY)

Premis

2013: Festival de Locarno: Selecció oficial de llargmetratges a concurs
2013: Seminci de Valladolid: Secció oficial a concurs
2013: Premis Gotham: Millor actriu (Brie Larson)
2013: National Board of Review (NBR): Top 10 pel·lícules independents
2013: Independent Spirit Awards: Millor muntatge. 3 nominacions
2013: Satellite Awards: Nominada a millor cançó original

Divendres 28 vam anar a veure Las Vidas de Grace, comentada i analitzada al final, amb
l'ajuda d'un Director.

La pel·lícula és un monogràfic dels centres d'acollida de menors en situació de vulnarivilitat, normalment a causa d'una situació familiar conflictiva. Tracta els problemes quotidians del centre des d'un personatge fràgil, i humà. Com el passat et marca i com solucionar els traumes i es pors es un tema insistent. També ens mostra les dificultats d'expresar-se i la por que l'acompanya d'explicar els problemes. En un cas, el Marcus (Lakeith Lee Stanfield) es desfuga per mitjà d'un rap que ha escrit dirigit a l'odi cap a la mare que el maltracta o el de la Jayden (Kaitlyn Dever), que s'explica per mitjà d'un conte infantil.
El personatge principal és la Grace (Brie Larson), la supervisora del centre. al principi se'ns presenta com una persona s'enfronta i aconsegueix controlar les situacions del centre, no de manera extraodinària ni heroica, sembla segura i amb experiència. Normalment, els cabells li tapen part de la seva cara, cosa que ens fa entendre que és una mica reservada. Poc a poc, anem veient que tota la seva vida s'ha condicionat amb els abusos que rebia el seu pare. Mai parla d'aquestes experiències ni s'obra com recomana als nois amb els quals tracta, s'ha dedicat al món de l'acullida i té un caràcter fort, acostuma a actuar a la defensiva. Alhora li agrada ser aprop de l'home que estima, Mason (John Gallagher Jr.), però no creu merèixe's el seu amor ni li agrada que la cuidin molt. Ha viscut sense prendremolts riscos amb el seu problema guardat al seu interior fins que apareix la Jayden i li fa recordar la seva situació. El problema s'accelera quan és avisada de l'alliberament de presó del seu pare. Aleshores, Grace es troba com en una presó i no sap com alliberar-se del record de la seva infància dura. Ella té una gran empatia amb les altres persones, i això l'ajudarà a emmirallar-se amb Jayden per curar-se per dins. Acabarà per valorar-se més ella mateixa. Aquest personatge mostra la part més humana de les persones. No som herois amb superpoders per curar la gent. Ella intentar cuidar tan com pot a les persones, però són elles qui s'acaben cuidant. El personatge ens mostra la fragilitat humana i com de vulnerables som les persones. És una caixa de sorpreses i duu un misteri que ens enganxarà. El seu misteri i secret que es guarda per ella l'afectarà amb el pas del desenvolupament de la pel·lícula, en funció del que passi al seu voltant. Personatges la limitaran i la faran sentir impotent i d'altres li obriran les ales. 
L'argument principal és l'evolució del problema de la Grace. D'aquí, s'hi lliga la relació que mantenen amb el Mason i les activitats i petits arguments que sorgeixen diàriament al centre. La duresa de la pel·lícula es suavitza amb el to humorístic, que generalment aporta el personatge del Manson. Hi ha també escenes que provoquen certa tensió, com la de la Grace a la dutxa, que ens pot recordar a l'asfíxia o a les escenes on la mateixa va en bicicletes, plantejades d'una manera que sembla que l'hagin d'atropellar.  El tema principal és els problemes d'infantesa i el maltracte infantil, que té un paper en cada trama que apareix al llargmetratge. Un recurs que s'ha utilitzat, i no és molt comú, és fer que la primera i la última escena tinguin una gran similitud. Aquesta eina ens dóna la sensació de bucle infinit. Que mai s'acabaran els problemes, la vida al centre és un no acabar. Només hi ha petites variacions que ens recorden que som vius. Hi ha molts plans generals i moviments de càmera horitzontals, que ens recorden a una panoràmica i a grans espais i amplitud. La càmera no acostuma a estar sobre un suport fixe, aquest és un mètode per incloure a l'espectador com a espectador més pròxim dels fets. Destaquem que les imatges es caracteritzaven per contenir en la seva majoria colors càlids, eren molt recurrents el beix, taronja, ocre, groc... Inconscientment, assimilem aquests colors amb la calidesa i la llar, l'acolliment i el tindre cura. La banda de sonora es íntimista. Amb veus corals, guitarra, piano i alguns efectes brillants i petits, amb un tempo es calmat. Hi ha cançons que evolucionen molt a poc a poc amb melodies que poc a poc es van determinant. Aquestes creen un espai íntim i tranquil. Hi ha una cançó de festa també, reconeixible pels espectadors i  tradicional mexicana que no ha estat creada expressament per la banda sonora, Cielito lindo, de Quirino Mendoza Cortes.
Els diàlegs són simples i clars, directes. Són els actes i els plans de les càmeres els que ens diuen coses. Les expressions i la música, sobretot, EL QUE NO ES DIU.
En conclusió, la trobo una verdadera obra mestre. Una pel·lícula sensible, presiosa en tots els sentits, però sobretot humana. Amb clars indicis del cinema independent, explica tot allò que sembla tan fàcil d'entendre però no ho és gens.


COMENTARI ESCRIT SOBRE "LAS VIDAS DE GRACE"
1. Quina diríeu que és la temàtica o temàtiques que tracta la pel·lícula?
L'abús injust de les persones i el món actual en el que vivim.

2. Escull un personatge i fes una explicació de com ha estat caracteritzat. Digues com es comporta, com el veiem com a persona a través del seu físic, de la seva forma d'actuar, dels seus actes, de com parla. Explica quin paper té en la història. Observa si la seva manera d'actuar o pensar canvia al llarg de la pel·lícula. Quin paper creus que juga en la pel.lícula? Què creus que se'ns explica a través d'aquest personatge? També pensa si el podem relacionar amb algun altre personatge de ficció que coneguis o amb algun tipus de persones reals.
Marcus (Keith Stanfield) és una adolescent alt, negre, tímid, el qual se mare va maltractar quan era petit. Té un caràcter fort i defensiu, només parla quan es sent atacat o quan necessita desfogar-se. Quan fa 18, no vol marxar de Short Term 18. A la seva primera aparició, es percep com a una persona xula, amenaçadora, però ell actua així  des d'un principi, intentant donar por, per evitar que es fiquin amb ell.  Mica en mica, anem veient el seu caràcter, la seva timidesa i tota l'angoixa que té guardada, que la treu mitjançant lletres que escriu i després rapeja. Quan està amb el novio de la protagonista, Mason (John Gallagher Jr.), canvia de forma de ser, ja no està a la defensiva. Sembla que en Mason sap entendre'l i comprendre'l. Mason és com la seva vàlvula d'escapament, és a ell amb qui canta els raps que escriu.

3. En altres unitats hem parlat de les estructures argumentals i del muntatge de les pel·lícules, de l'organització del temps i de l'espai. Què destacaries de l'estructura de Code Inconnu i del muntatge d'aquesta pel·lícula? Què et sorprèn? Què t'interessa d'aquest aspecte? Per què creus que el director ha optat per explicar-nos allò que succeeix d'aquesta manera?
Aquesta és una película de drama social, on es vejen reflectits problemes que passen a la vida quotidiana, però nosaltres, que ho tenia tot, no ho tenim present. Quan ho veus mostrat en una pantalla, d'una forma tant propera (gràcies en part, al director), t'adones i et replanteges moltes coses. Crec que està plena de crítica i valors. Tot i ser un drama, el director posa aquest toc d'humor que fa que la película no sigui tant dramática i no mori i sigui especial. Les coses que més m'han agradar de la peo·lícula són: la forma d'utilització de la càmera, que no està subjectada a cap estructura, i es va movent, això t'apropa més las personatges i a la pel·lícula; i la banda sonora, és espectacular, molt simple pero perfecte per a cada escena en que s'utilitza.

4. Què destacaries de com es treballa amb la càmera, de com aquesta ens mostra les coses?
Jo crec que usa la càmera de mà per apropar-nos més al tema i a les vides mostrades. Com si fossis un més a la pel·lícula.

5.Què podem dir de la banda sonora de la pel·lícula? És important la música? Són importants els sorolls? 
La música és clau, i aquesta film, la té. El compositor és Joel P. West. Usa música tranquil·la i adient per la situació, no la fa pesada ni molesta. Indicada per a cada moment de la pel·lícula. En les escenes, ni sobra, ni fa falta.

6. Tria dues o tres seqüències de la pel·lícula que t'hagin semblat interessants i explica allò que pensis sobre elles.
- Quan en Marcus (el del peix), es talla i dóna l'impressió de que ha matat a en Luis (el que li ha mort el peix d'en Marcus), una escena molt tensa, ja que al principi penses que ha assassinat o ferit a en Luis, però després es veu com s'ha tallat. Aquesta escena es fa més desesperant quan Grace, demana ajuda i no és veu cap senyal d'ajuda exterior. Em vaig posar nerviós i pensant: "Que algú fac alguna cosa, hostia!"

- Quan en Marcus canta el rap amb en Mason, rap que ha escrit per deixar anar la seva angoixa i treure a bocins tota la merda que porta a dins. El rap es tant dur, que fins i tot en Mason, deixa de tocar l'instrument per que realment està impressionat. En aquesta escena se'm va caure la llagrimeta. (https://www.youtube.com/watch?v=Mftc6GS1CWw)

-L'escena del final, quan Sammy (Alex Calloway), agafa la bandera americana i se la posa a mode de capa de super heroi. Intenta escapar-se de la casa d'acollida, però no és com al principi de la pel·lícula, aquest cop, simplement, surt corrents per què els altres el persegueixin. Com si fos un jugador de fútbol americà, consegueix escivar-los fent fintes. Trobo aquesta escena brutal, molt divertida

7. Al llarg de la pel·lícula apareixen referències a d'altres mitjans artístics, d'altres formes d'expressió i representació de la realitat: hi apareixen fotografies, rodatges de pel·lícules, assaigs de teatre i també hi apareix la música. Per què diries que Haneke intercala tots aquests elements i els fa sortir a diferents escenes de la pel·lícula?


8. Què penseu de l'inici i l'acabament de la pel·lícula? I del títol?
Tot i que comença, i acaba igual; amb el Sammy volent escapar-se, la intenció no és la mateixa. Al principi observem que el noi s'escapa perquè no aguanta més. Però no és la primera vegada que ho intenta. I a la última, a la del final, veiem que es col·loca la bandera dels Estats Units a l'esquena, com un heroi, i surt corrents, però juganer. I això crea un altre sentiment a l'espectador. A mi per exemple, em va generar gràcia i que ho feia a bona fe, no volia escapar-se en realitat, sinó còrrer i sentir-se lliure. 
El títol original "Short Term 12" és pel nom del centre i, la traducció "Las vidas de Grace", crec que ve per totes les vides que hi ha dins el centre, les quals la Grace se sent tant dins d'elles com els propis interns. I totes aquestes històries són experiències que ella ha vist i portat a terme a la seva vida, i l'han creat com a persona i ajudat en certs moments.

9. Creus encertada la manera com Haneke ens explica una part d'allò que succeeix contemporàniament en una gran ciutat com París?


10. Comenta també altres aspectes que t'hagin semblat interessants, o també aquells que consideris negatius.
Com ha positiu, tot. Però sobretot els colors que usa: càlids. El director és hawaià, i crec que li ha donat aquest color càlid i nostàlgic per això, i per acostar més a la gent i que estigui més a gust.

CAIXA FÒRUM: 
Tres narravtives Participació:


El cicle Tres narratives proposa tres lectures diferents de la Col·lecció d'Art Contemporani "la Caixa" partint de tres conceptes fonamentals que esdevenen el fil conductor de la lectura de les obres. La primera exposició del cicle gira entorn la idea de "participació" i els artistes seleccionats conviden l'espectador a adquirir un paper actiu. Les obres d'Ana Laura Aláez, Olafur Eliasson, Susy Gómez, Douglas Gordon i Pierre Huyghe, entre d'altres, ens mostraran com podem reaccionar a estímuls per crear o modificar el sentit de l'obra i com la podem completar, ja sigui físicament o conceptualment.  
La visita comentada a l'exposició està dirigida per un educador que, a partir del diàleg amb els participants, presenta les obres i el seu context, i estimula la capacitat d'observació. 



L'obra de l'Ana Laura Aláez, artista anomenada, era d'unes sabates de dona, de plataforma i de diferents estils, i verticalment, una mena de cascs o perruques que representaven dones de diferents estils.
 "Dones sobre sabates de plataforma".






Génesis - Sebastião Salgado



L'altre dia van anar al Caixafòrum de Barcelona, a veure una exposició de Sebastião Salgado, anomenada Génesis. Génesis, que és el resultat d'una èpica expedició de vuit anys per redescobrir muntanyes, deserts, oceans, animals i pobles que han eludit l'empremta de la societat moderna: la terra i la vida d'un planeta encara verge. El projecte Génesis, juntament amb l'Institut Terra, fundat per Lélia i Sebastião Salgado, es proposa mostrar la bellesa del nostre planeta, revertir el dany que se li ha causat i conservar per al futur. En els seus més de 30 viatges, realitzats a peu, en avioneta, en vaixells, canoes i fins i tot a bord de globus aerostàtics, amb una calor i un fred extrems i en condicions sovint perilloses, Salgado va crear una col·lecció d'imatges que ens mostren la naturalesa, els animals i els pobles indígenes amb una colpidora bellesa. Què descobrim en GÈNESI? Espècies animals i volcans de les Galápagos; els pingüins, lleons marins, corbs marins i balenes de l'Antàrtic i l'Atlàntic Sud; els caimans yacaré i els jaguars del Brasil; els lleons, lleopards i elefants africans; la tribu dels zo'é, aïllada en el més profund de la selva amazònica; la neolítica ètnia korowai de Papua Occidental; els nòmades ramaders dinka al Sudan; els transhumants nenets i els seus ramats de rens al Cercle Polar Àrtic; les comunitats selvàtiques dels mentawai a les illes a l'oest de Sumatra.

No hay comentarios:

Publicar un comentario